Periodisme gonzo

El periodisme gonzo és un estil de periodisme que s'escriu sense pretensions d'objectivitat i que sovint inclou el periodista com a part de la història a través d'una narració en primera persona. Es tracta d'un estil enèrgic d'escriptura participativa que obté el seu poder d'una combinació de crítica social i autosàtira.^[1]

El terme "gonzo" es va utilitzar probablement per primer cop el 1970 per descriure un article de Hunter S. Thompson, qui més tard va popularitzar l'estil. Des de llavors s'ha aplicat també a altres iniciatives artístiques subjectives.

El periodisme gonzo implica un enfocament relacionat amb el reportatge d'experiències i emocions personals, en contrast amb el periodisme tradicional, que afavoreix una aproximació objectiva i que es basa en fets o cites que poden ser verificats per tercers. Al periodisme gonzo la personalitat d'una peça és tan important com l'esdeveniment o el tema real de la peça. L'ús del sarcasme, l'humor, l'exageració i la paraulota n'és freqüent.

Thompson, que va ser un dels pioners del nou periodisme, va dir a Rolling Stone el 15 de febrer de 1973: "Si hagués escrit la veritat que sabia durant els darrers deu anys, unes 600 persones, inclòs jo, avui es podririen a les cel·les de la presó, des de Rio fins a Seattle. La veritat absoluta és un producte molt rar i perillós en el context del periodisme professional".^[2]